Al Forest in Catalonia

 

Vers del Padrí

 

No sóc poeta, sinó un  padrí agitat,

i pel cava, avui, un xic  torrat.

 

Per  això, demano als amics catòlics,

la virtuosa caritat cristiana,

i als infidels , ateus i agnòstics,

la natural  compassió humana.

 

Dit això,

començo el brindis , vers i sermó.

 

Sebi, Mar

Mar, Sebi

un home , una dona

i  avui,  només , una sola persona.

Ànimes fusionades,

per petons al Sol i carícies en nits amades.

sou energia nuclear pura,

on és  l’amor , la llum que hi perdura.

Feu Niu, i fundeu cada dia un paradís,

endolciu-vos sempre el camí,

amb alegria, esperança...i un xic d’anís.

I tant  a l'escalfor del Sol,  com en  freda nit serena,

generositat,  lleialtat , noblesa  eterna.

 I com la vella ratafia , que l’esperit ens besa,

amb mil litres de paciència i saviesa,

per així  , regalimar  a la vida un bon suc,

com les pomes de Can Saüch.

De la vostra grana i sang,

en naixeran nins i nines,

i amb el pas dels temps, s’expandiran.

Fruïts germinats de pomera en flor,

que proclamaran per  sempre,

el testimoniatge  infinit del vostre amor.

 ! Ja no sou minyons, sinó valents lleons !

 ! No tingueu més por !

! Premeu fort la vara de pastor !

!!  Foragiteu dimonis ,  esclafeu  dragons  !!

!!  I  que els vostres fills, dormin tranquils  !!

!!  doncs no tindran  mai, mai . . . !!  

!! . . . a uns pares més gentils  !!!

A la ciutat de  Girona , en un meravellós dissabte de Juny.

del vostre germà, amic, company, cunyat i padrí :

© Al Forest

Esperant Jesús de Natzaret.

Veritablement , el Jesús històric era un home admirable, tant pels fets com per les paraules, i més encara per la seva política revolucionària, el gran sacsejador de ments i esperits, cap altra líder ha canviat més el tarannà vital de l’espècie humana.

Definitivament, 2.000 anys després del naixement de Jesús Natzaret, fa falta un nou Messies redemptor , aquell que ha de portar una nova llum als homes, nova com nova és la capa d’ozó que ens envolta.

El sacrifici i crucifixió de Jesús , ja ha caducat.

El món necessita d’un nou fill o filla, d’un gran home o d’una gran dona, per convertir-la en Déu o Deessa , en el germà o germana de Jesús, en l’hereu o hereva del llegat de Jesús, dos mil anys més jove, amb més força i empenta, amb forces renovades per fuetejar i expulsar del Vaticà tots els seus monstres alimentats durant vint segles de set mil pecats capitals, dels papus negres, de les cuques i escarabats de les catacumbes romanes i dels adoradors del xarlatà Escrivà.

Ara bé, començo està molt tip, per no dir fart, de tanta devoció Mariana, i que aquí s’accepti el fenomen dels fanàtics de l’adoració a Verges, sense cap tipus de rubor ni crítica amb raciocini.

Tot el tema tradicional ja m’està bé , és maco, històric , tradicional, en definitiva forma part de la cultura del Poble .

Com la Verge de Montserrat o totes les Verges de les capelles de tos els pobles haguts i per haver del país, la Mare de Déu d’agost, la Verge del Carme, la Verge dels Dolors, La Mare de Déu del Set Remeis i sobretot de la la Santa Aigua del Carmen, que és la que més m’agrada. , autèntic miracle diví, ja que aixeca els morts de fàstic i els fàstics de gitar.

Els meus “amics” de l’Opus, per exemple, són uns adoradors de la Verge Maria a un nivell d’exageració tal , que arriba quasi a quotes pecaminoses i impies.

A nivell d’anècdota, cal apuntar que a totes les capelles de l’Opus Dei, la figura de la Verge Maria té una presència presidencial, per sobre fins i tot de Jesús i del mateix Déu, el seu Pare.

Tots els membres de l’Opus , i quan dic tots, vull dir tots i totes, porten una imatge de la Verge a la cartera, vàries a casa, a la feina , i al cotxe…… i vostès em diran…i què passa ? , algun problema ?…no cap…jo només ho apunto com una constatació de la realitat…. i perquè no porten una imatge de Jesús o de Joan XXIII ? I perquè tots els crucifixos no hi ha la imatge de Jesús, i només apareix la creu nua ? Fins i tot han de treure a Jesús de la creu on va morir per tots els homes ??

Però clar , tot té un sentit i una finalitat.

I tots ens preguntem : Perquè de tanta adoració a la Verge per part de l’Opus ?

Que no fa mal a ningú ? Ja ho sé. clar que no.

Que és un acte d’amor ? Ja ho sé, clar que Si.

Que la Verge és la mare de Déu ? Si, i jo el seu fill, com mils de milions d’homes més.

Jo no vull criticar la figura de Maria, que em sembla una dona excepcional, d’una bondat i amor infinits, jo del que em queixo , és dels seus adoradors, i més encara dels que utilitzen la imatge de la Verge per fins obscurs.

Quina és l’autentica finalitat de l’adoració Mariana de l’Opus Dei ?

Perquè Escrivà va escampar i propagar la pràctica del l’adoració a la Mare de Déu ? bombardejant-la com una ordre de Capità General al seus vassalls, milions i milions de vegades en els seus escrits , conferències, xerrades, sessions espirituals , llibres, mítings i falques publicitàries i subproductes del màrqueting com l’apostolat?

Perquè per l’Opus, Maria, la Verge,la Mare de Déu, ha de ser una figura primordial en la vida espiritual de l’home ?

La resposta és obvia, mentre ens tenen entretinguts a adorar una Mare de Déu bondadosa, bona, misericordiosa, sacrificada, a una mare, a una gran mama, que podria ser perfectament la nostra pròpia mare, la mama de tots, la dona, el ser humà femení, la connexió més directe entre Déu i l ’Home.

Ens volen borregos, i que continuem adorant a la Mama de Déu, la que podria ser la nostra mama, i d’aquesta forma , no pensem gaire en el missatge i testament de l’autèntic líder de la humanitat, la del fundador del Cristianisme: Jesús de Natzaret, el Rei dels pobres, dels desemparats, dels malalts, de les meuques, dels oblidats i exclosos socials, l’agitador d’intel·ligències i esperits, l’esclata moralismes convencionals temporals, el trencador de normes humanes caduques, el revolucionari , el sindicalista, el guaridor de malalties i tristeses, el Senyor de la bondat, Príncep de la Generositat i Humilitat, precursor del pacifisme, President del moviment de l’amor amb llibertat, el flagell de fariseus i jueus corruptes, d’indesitjables ,de mercaders miserables, especuladors immobiliaris, el destructor de falses Obres de Déu , d’adoradors de Vedells d’or i tributs a sants megalòmans , com per exemple , el Temple de “ Torre Ciudad “….

… Aquest Jesús ,és el Jesús que els de l’Opus i els integristes catòlics ens volen amagar, no els hi interessa, ja que si el seu missatge s’estengués amb la força de la Tramuntana, s’haurien de dinamitar masses temples de fariseus, construïts en època d’especulació moral inhumana i aberrant, com una urbanització turística a Marbella , en època de Jesús Gil y Gil.

Jesús tornarà, i sinó és Ell, el seu fill o filla, el seu germà o germana, serà blanc o negre, però aquest serà el més Gran Home o Dona que haurà nascut mai de mare i pare , no fill ni filla d’un Déu i Verge humana com els semidéus de la mitologia clàssica grega , sinó de dona i home , fruït de l’amor , de l’amor com a símbol més pur i veritable de la genuïna condició humana.

     

Crac Econòmic Mundial 2008 :

Esperant als marcians:

Abans que es rebentin els casquets de glaç del Pol Nord ; Abans que ens envaeixi un núvol tòxic de les petroquímiques de Tarragona ; Abans que veure dos grans bolets atòmics per sobre de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs , Abans que ens engoleixin més bombolles immobiliàries, financeres , bancàries i borsàries per culpa de quatre corporacions d'especuladors malparits assedegats del diner fàcil ; Abans que Aznar es converteixi en el nou “ latin-lover “ de Hollywood ; Abans que George W. Bush sigui anomenat Premi Nobel de La Pau; Abans que el Real Madrí s’endugui “ la décima “ europea, Abans que Julito Iglesias posi lletra a l’himne espanyol; Abans que l’Infanta es casi amb en “Pipi” gran-tranca Estrada, Abans d’entrar a l’U.C.I. per culpa de un pit de pollastre adulterat i inflat amb silicona ; Abans de tornar-me malalt per culpa d’un bistec d’una vedella boja anglosaxona.;Abans que em torni groc pastel per culpa d’un ou fregit amb oli de colze a les riques espècies transgèniques mutants, Abans que la pluja àcida ennegreixi el meu bell cutis epidèrmic i es transmuti artificialment de blanc rosat a morat de pendó de “ Castilla”, i Abans que el Vaticà em vulgui convertir en el Guardià de la Fe i dels Sacratíssims Sagraments, abans de tot això, prefereixo que ens envaeixin els marcians, i em dona igual , que experimentin amb el meu cos i em posessin la titola al front i els collonets sota la barbeta, m’és totalment igual, prefereixo aquesta alteració fisiològica, que tenir que continuar en aquesta merda de món globalitzat, inhumà i sense escala de valors, sense ètica ni estètica i pler de merda fins l’estratosfera.

Tinc la maleta feta, porto botifarra , fuet i avellanes pel camí i també una ampolla de vi negre  per anar-ho mullant tot plegat , he cremat el DNI i e passaport del Reino de Castilla, porto els calçotets nets, estic al terrat assentat i amb l’abric posat, amb el bitllet de classe turista en una mà, i un ciri a l'altra, i com tinc temps començo a llegir la Bíblia de “ Els Pilars de La Terra “ i espero amb anhel i il·lusió que em vinguin a buscar el Ryan Air Marcià de torn.

Vull viatjar a les estrelles , creuar la Galàxia , vull ser un marcià de la República Independent de Mart, amb la tita al front i els ous testiculars a la nou del coll.

Però almenys , allà segur que no pateixen pel finançament, per les “subprimes”, per les bombolles estúpides fetes i alimentades per estúpids, i de ben segur, que poden parlar marciano sense acusar-los d’intolerants , lliures.

Que la força ens acompanyi.

      

¿ Qui té por ...
de Sarah Palin ?

“ Si a un porc, li pintes els llavis, continua essent un porc “ ...aquest refrany americà el va deixar anar el senador demòcrata Obama en un míting, dos dies després que la republicana Governadora Palin digues que : “ la única diferència entre un pitbull i la dona americana ... és el pintallavis “.

D’aquesta collonada , als Estats Units fa quatre seguits que en parlen, per sobre dels huracans, Geòrgia, Rússia, la crisi immobiliària, la crisi borsària, la crisi financera, la Recessió...

No fa falta dir , que Obama no pretenia fer-se abanderat de la misogínia, ja que si Palin no hagués dit la seva frase del pitbull dos dies abans, no hauria hagut cap escàndol.

Però el que realment em preocupa, és el radicalisme integrista d'aquesta religiosa,  d’aquesta pitbull amb els llavis pintats, aquesta ultraconservadora americana, de l’ala més extrema de la dreta republicana americana, de la vella, interior i profunda Amèrica.

Aquesta dona pot arribar a ser presidenta dels EE.UU. I perquè això passi, només han de passar dues coses: primer que guanyin les eleccions els republicans amb el militar McCain al capdavant, i segon , que el vell i malalt McCain de 72 anys li agafi qualsevol rebrotada d’una malaltiat i si quedi , passant a millor vida.

Primer, que els republicans guanyin, és quasi segur, ja que Amèrica no elegirà un president negre – ni que sigui mig negre- , i segon , que la palmi el vell militar Mc Cain és més que probable, per la seva edat i pel seu llarg historial d’infermetats, entre elles un càncer de pell.

Llavors aquesta dona tindria el camí lliure per ser elegida presidenta del país més poderós del món , demagògia , radicalisme, populisme i un electorat amb electroencefalograma pla , no li en falten.

Ha confessat que només ha viatjat a Mèxic i al Canadà, però no es talla ni un moment en dir que declararia la guerra a Rússia si tornessin a atacar a Geòrgia.

El que Déu va crear... que Déu ho arregli...

I el senador Obama té raó, però jo hi afegiria : ... que si a una truja d’Alaska , li dones una bíblia i una pistola, aneu-vos pensant en menjar una hamburguesa amb gust de pintallavis.

       

 Fantasmes de ciment:

Benvinguts a la Crisi real .

Sandro Rossell, ex-directiu de Barça i Nike, ja va titular de forma molt encertada el seu llibre de memòries de bussines : “ Benvinguts al Món real “, realment un títol molt potent, tant per una obra com per un personatge “self-man” d’altura.

En aquest 2008 , la crisi immobiliària s’ha deixat veure en tot el seu esplendor, i no pas per culpa de l'accelerador de partícules del CERN, ni tampoc per cap gran BIG-BANG de l'Univers, si no pel GRAN PET ( que no bombolla ) LA GRAN LLUFA que ha fotut el sector del rajol.

Barris sencers d’esquelets de ciment i acer , edificis fantasmes inacabats per falta de tresoreria i ofegats per hipoteques extraatmosfèriques, per culpa de cràpules empresaris, afamats del diner ràpid i fàcil, dels bancs, de les caixes, de les grans corporacions i Administracions locals, Autonòmiques, Estatals i paraestatals ( de paràsits ).

De persistir el fenomen, aquestes estructures immobiliàries grises, fredes i majestuoses, romandran al nostre paisatge urbà com un gran cementiri d’elefants, on les osseres dels paquiderms s’erigeixen com espectacle dantesc i perplex del destí inevitable que espera a un dels animals més poderosos del planeta.... l'Homo Sapiens.

 

Bestiari d’oficina:

Nomenclàtor bàsic de referència.

Durant més de vint anys , he viscut i sobreviscut dins aquest espès i complex hàbitat humà, sóc perfecte coneixedor de les seves llacunes culturals, prats de misèria personal , pastures de mediocritat , boscos frondosos d’enveges, camps de batalla de xafarderies i dentallades a l'esquena, deserts ètics  i el pitjor de tot , de sequeres salarials i jornades tant llargues com els dies polars àrtics.

És per això ,que des de la meva experiència , he elaborat aquest recull elemental dels animals, animalons, bèsties i insectes que habiten en aquest sub-món de l’espècie humana, en principi desenvolupada i amb signes d’intel·ligència .

Nomenclàtor bàsic d’oficina : ( per ordre jeràrquic )

Amo: Mamífer de l’espècie “a-mamón-mamonae” , quadrúpede , ja que acostuma a fotre les quatre potes cada dos per tres .Aquest animal està considerat com el rei de l’oficina i ocupa el lloc més alt en la jerarquia de l’hàbitat, i a l’igual que el seu homòleg a la jungla, el Lleó, no fot ni brot durant tota la jornada, jeu i menja tota l’estona ,i en  canvi no deixa menjar ni treballar a la resta de bèsties al seu càrrec. D’aspecte molt similar a un voltor, en algunes contrades també ha evolucionat cap al dromedari, i fins i tot altre, han estat capaços de transformar la seva  morfologia a la dels escarabats, ratpenats, sargantanes i escurçons. També són coneguts com “el jefe”, “el fantasma “ o el “xitxarel·lo”, i en alguns hàbitats específics està assenyalat com l’enemic de la resta d'animalons que hi habita, designant-lo com a “Xarli” per analogia ianqui a la Guerra del Vietnam.´

Fill de l’amo: trets idèntics als del seu progenitor, però amb un accentuada falta de signes latents d’intel·ligència mínima. El seu tret característic i principal, resideix en que és un Ser totalment inútil àrid i improductiu, és molest i irrita fins i tot a les bèsties més tranquil·les, la seva sola presència impregna de nauseabunda fortor els que el rodegen, degut a la seva pestilència d’efluvis ocasionats per la pèrdua constant de disposicions fecals cerebrals. També són coneguts com “ els principitos “ , “ las infantas “ o “els pequinesos “, aquest últim no fa referència als ciutadans de la capital de la Xina, sinó a la raça de cans.

Llepaculs : Mamífer mamador per excel·lència en l’hàbitat d’una oficina. Animalot de confiança de l’amo, informa a l’amo de tots els moviments i actes dels demés animalons de l’oficina, i no perd cap oportunitat per reafirmar el seu estatus. A causa de la seva perfecció mamadora i llepadora, ha desenvolupat genèticament a traves dels segles,  un apèndix superior al de la llengua d’un animal, i no només pot ser subtil i informativa amb l’Amo, sinó també destructiva i viperina amb la resta del bestiolari de l’oficina , tant a aquell que li faci nosa o sigui una amenaça al seu lloc. És un Animalot molt perillós, ja que els seus actes solen dinamitar l’oficina, i els seus actes vils i traïdors s’escampen com un càncer, i a l’igual que el xarampió, la seva misèria moral va infectant a tota cuca viva del l’hàbitat fins esclatar tot el pus , i així supurant el nèctar groguenc anihila fins la total expiracióde sers vius  a causa d’una septicèmia general. Té una aparença similar als gossos llepadors petits i petaners. També és molt conegut amb el nom de “pilota” o “ Dofins”

Caps de Secció: Insecte molt similar a les formigues o les abelles, ja que gràcies al seu esforç, treball constant, estudi, formació i experiència han anat trepant posicions al “ rusc “ de l’oficina , fins assolir un nivell de mandat mig i tenir al seu càrrec a petites bestioles. A mesura que passa el temps, la seva formació, coneixements i estudis queden minvats i obsolets, tenint que delegar cada cop més feina amb animalons subalterns per no saber realitzar aquella feina o encàrrec. Solen ser molt freds, obscurs i cerebrals, despietats i expeditius en la cleca al clatell o ganivets a l’esquena, ja que no permetran que res ni ningú els hi pugui fer perdre la seva jerarquia , guanyada amb suor i sang. A diferència del “Llepaculs “ manté una relació purament laboral amb “l ’Amo”, la mínima possible, ja que el detesta i enveja profundament. La seva morfologia sol tendir a un aspecte similar al del personatge de Golum del Senyor dels Anells .També coneguts com “ els cracs “ , “els elefants” o “ vaques sagrades “.

" Els Pringats " : l'etimologia del terme és  castellana.. És la bèstia més comuna dins l’hàbitat de l’oficina, simplement és el que penca i el que es menja tots els marrons de l’Amo, del Fill de l’amo del Llepaculs i del Cap de Secció. A nivell jeràrquic depèn del Cap de Secció. El seu aspecte està clarament definit com un burro, amb unes orelles molt llargues, i una gepa molt pronunciada pels cops que sol rebre dels seus superiors. Una altra característica destacada és la genuïna olor a cremat que desprèn aquesta bèstia, com si contínuament tingues un curtcircuit elèctric .Tenen una aparença similar a la Mula Francis. També són coneguts com “ els burros” com ja s’ha dit anteriorment, en referència clara a la seva morfologia.

“ Marujes “: l'etimologia del terme és  castellana. Bestioles de llengües viperines, quasi sempre del sexe femení. Es caracteritzen per xafardejar contínuament parlar de qüestions domèstiques, i desprès de criticar de totes les altres femelles “marujas “ de l’oficina , passen també a atacar els seus propis cònjuges, per acabar la conversa de tot el matí i ben felices, perquè aquell vespre per sopar ,prepararan un bon àpat als seus homes, en forma de lluç a la basca que van veure al programa de l’Arguiñano. La seva feina consisteix bàsicament, en treure-se-la del damunt , passar-la a qualsevol altra amb les excuses més inversemblants , repetitives i estúpides, amb coeficient intel·lectual de menys zero. D’aspecte semblant al mussol , poden degenerar a la vaca . També són conegudes com les “ xafarderes “

Friqui: Etimologia anglosaxona. Animaló estrany, no catalogat, composició desconeguda. Simplement no sé sap que fan , ni que són , ni d’on venen, ni cap on van. ( en fase d’estudi , impossible aportar més dades ). Altres noms “ expedients X “ ó “ ehh aquell ..cóm es diu ? “.

Informàtics: Animals cibernètics d'una altra galaxia. Entren i surten de l’hàbitat cada cop que es pengen.

Ah ! per cert jo sóc dels  burros, clar ...no podia ser de cap altra manera, burro , mula i ase.

 

Elèctriques :  Els genets de l'Apocalipsi.

 

 

 

La Carretera, de l’escriptor nord-americà  Cormac MCCARTHY,  ens mostra un  món  de post guerra nuclear apocalíptic , enfonsat en un mar de cendres grises irrespirables, fred intens, pluja incessant , humitat penetrant , gel esquinçador, neu grisa, cel fosc,  sol absent, tenebres interiors, desesperació, gana, desolació, arbres podrits, camps estèrils, mars negres, rius negres, terra negre, cadàvers en momificació, homes-monstres caçadors i menjadors  d’homes. Un pare i un fill seguint la carretera cap al sud, una espurna de llum, una esperança i un final , que com tota metàfora de vida,  les carreteres com els rius acaben al mar.

 

Avui, ara i aquí, les principals companyies energètiques espanyoles i mestresses de les centrals nuclears hispàniques : ENDESA  i  IBERDROLA, han començat una campanya publicitària massiva i agressiva, erigint-se com els salvadors del Planeta, els redemptors del Món: amb nens repel·lents  recitant discursos escrits per altres no-nens ni tant innocents , nenes rosses mimades demanant que volen tenir fills per un món millor, sols grocs  i flors grogues,  rius blaus, cels blaus,  mars blau-verds, muntanyes verdes, prats frondosos verds, camps rics parint tomàquets i enciams, ocellets cantant “La Vida es una Tómbola”, núvols blancs “ nuclears”, tot maco, preciós, encantador... i totes aquestes imatges ens les reguen amb una música simfònica de fons, d’esperança !, de vida ! d’il·lusió ! d’humanitat !.... de salvació !..... TRIOMFAL !!

 

Això Sí.. que és tenir uns bons bemolls !! , per no dir ... uns bons collons !! .

 

Quan les elèctriques  s’autoproclamen " Salvadores del Planeta ", és un signe inequívoc, que el dia  dels genets de l’apocalipsi és pròxim. Per tant,   ja podem ,  anar guardant plàstics, tendes i encerats, llumins, encenedors, espelmes, piles, llanternes,  fogons, ganivets, carmanyoles i  farmacioles , medicaments i cantimplores,  mantes i sacs de dormir, mitjons gruixuts i calçotets de llana, guants, bufandes i barrets  , gavardines i bons abrics, botes gruixudes , llaunes de tonyina, sardines, i préssec en almívar, i  altres conserves i  llegums , sucre, xocolata, avellanes , panses i figues seques,  galetes, llet condensada i en  pols, molta aigua, i sobretot molt de cafè, te, conyac i  ginebra .... passarem gana i fred.. ...i ni TOTES les elèctriques espanyoles juntes... ens salvaran dels matins grisos , les nits fosques i tenebroses , que ens espera de forma irremediable en un present gris cendra no gaire llunyà, i no aquest  futur  de color  blau cel i  verd pistatxo que ens pinten les companyies elèctriques, i que ens ho volen fer tragar amb un embut, en forma d'anuncis televisius i campanyes publicitàries hipòcrites i indignants.

        

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Atonyinant els ous de l’Office en blanc

 

Estic en blanc, i el blanc em tempta.

¿ Ja te’n tornes a riure de mi ?…. so miserable marcomplejines i titiritero ,Open-Office de merda baixat d’una mula geperuda.

Si.. ¿Què passa…? no sé què escriure..i vull escriure .

¿Què dius…? que me’n vagi a escriure a les portes dels urinaris públics….¿ que en aquell entorn de purins , la meva literatura estarà al seu hàbitat perfecte ? ….

! Que graciós ets…! Open-Office dels pebrots, mira com ric…. ja – ja – ja .

Oh !! mira Open-Office allà al fons… a l’entrada del router, mira, mira , mira, està entrant una nova versió del Word, baixat directament del torrent, mira que maco !… Oh és preciós… nou……això és un processador de texts com Deu mana…!!… i no com tu so caca de vaca d’Open.

Oh ! Oh !… mira, mira…Open-Office de merda, mira on va la fletxeta del mouse, panell de control, eliminar programes, Open-Office, desinstal·lar ….

¿Què dius Open-Office… que no ho faci…que no te’n fotaràs més de mi…que seràs un bon programa i no te’n riuràs més del teu amo…, que repetiràs mil vegades que ets una merda…?…

Umhhhh !! No sé, No sé….Mira, com ara et tinc atrapat pels ous, et donaré una nova oportunitat…. Aprofita-la , o et reciclaré tan ràpid , que no podràs dir… ni “piu-piu”…

M’agrada jugar a Deu..em sento tan Omnipotent i Totpoderós…

Amb el dit enlaire , com els Cèsars , et perdona la existència Open-Office….., val, val, para ja !…para de llepar-me ! coi de gos petaner , llepador i pilota !!

Però fins i tot els Deus com jo , necessiten descansar, i per tant , després de set minuts de creació caca-literària, me’n vaig a jeure al sofà, espaterrat al divan d’en Freud …a psicoanalitzar-me

     

La Lliga dels Padrins.

 

Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític ” Il Padrino ” mafiós amb classe i noblesa d’esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l’Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .

En el nostre entorn, els” Padrins ” estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.

Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l’oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s’ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres ” Padrins ” autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d’aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.

Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.

I què ha passat amb l’antic soci, el del carnet .? ….doncs el soci paga…. com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d’opinió, d’audiència, de tirada d’exemplars, de quota d’oients. El soci contribueix a engreixar el “Malayo” de la Marbella de torn.

Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del ” pelotazo “, al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes … no és d’estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera….han quedat arruïnats.

Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller ” Il Padrino” , seria capaç d’elucubrar un guió com l’ocorregut en els nostres clubs de futbol .

 

Recorden la famosa melodia de la pel·lícula ” Il Padrino” : “….és el teu cos un perfum embriagador…. “, a què fa olor el nostre futbol ? ….a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me la poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany…La Lliga de les Estrelles .

 

     

     

 

Sóc burro,

doncs sóc català.

Si viatgen a Catalunya, podran observar , que a la part posterior de molts cotxes natius del lloc hi ha una adhesiu que representa la figura lateral d'un burro, concretament un burro autòcton català.

L’objectiu original era la de sensibilitzar la població catalana del perill d’extinció d’aquesta raça autòctona de burro, pròpiament catalana, i què segons els entesos, és la raça de burro més apreciada a tot el món, fins i tot els nord-americans vénen a emportar-se sementals burros catalans , per creuar-los amb les seves millors burres americanes i així poder obtenir races americanes de burros superiors, ja se sap que el mestissatge al món animal, no entén de xenofòbia, racisme o discriminació ètnica o cultural.

Doncs bé, l’ideari inicial d’aquesta campanya es va anar transformant , fins a interpretar que no sol estava en perill d’extinció l’animal mular , sinó també la de l’espècimen humà català en conjunt, com a Poble, com a Nació.

És veritat, aquesta raça mular i el català són molt similars, els dos són treballadors, els dos són abnegats, generosos en el seu esforç, humils en la seva recompensa, tranquils, callats, pacífics, mil·lenaris, i en perill d’extinció.

En definitiva, els catalans estimem tant als nostres burros perquè ens hi semblem tant a ells, som ànimes gairebé bessones, ens exploten, ens fuetegen, ens insulten, i com a premi , una trista pastanaga , que gairebé sempre és la mateixa….i només ens queixem alguna vegada per a dir: ” oooooooooiiiiiinkkkkkkkk!! “, però això si , en idioma mular català autòcton, però els senyors amos de l’estable, ens diuen que no podem dir oink en català mular, hem de dir hoinq en idioma mular espanyol cooficial , que si només diem oink en idioma mular propi, estem discriminats els drets mulars de la resta de burros i muls no autòctons catalans.

Doncs així, només ens queda continuar treballant al nostre estable de burros, continuar donant voltes sobre la sínia espanyola amb destí a enlloc , deixar que ens insultin, fuetegin i censurin els nostres oinks mulars, continuar menjant de la mateixa pastanaga i esperar la nostra extinció, pacíficament, tranquils, calladets, abnegats, fins al final ... però els burros donen guitzes, ens escaparem de l’estable ??.

Visca el Burro Autòcton Català !!!!

    

Els sogres, els cunyats

 i altres bèsties

que no coneixeré.

( És evident , però precís recordar, que aquest és un bloc personal, i com a tal, el titular del mateix, tendeix a opinar sobre allò que necessita explicar i en el moment que vol i desitja fer-ho.)

Ja ho hauran notat de seguida, efectivament, sóc una mica freacky, val, d’acord, mooolt freacky.

I aquells lectors, aquells que tinguin la paciència de llegir algun que un altre dels meus posts, s’adonaran també, que estic una mica agitat, tal com un San Francisco dins d’una coctelera…. Oui,ce la vie!!

Però dins de la meva semi assenyada agitació , afino més que alguns que es pensen més assenyats, seriosos i il·lustrats. No m’excusaré per aquesta falta d’humilitat, ja que no dic , i seria un imbècil de fer-ho així, que jo sigui més llest que ningú ,al contrari , però la meva condició de tossut amb cargols afluixats, em despulla de molts condicionats socials i morals, que vestit amb ells, seria impossible veure les coses amb la mateixa claredat, que t’ofereix la visió pura, sense filtres preestablerts.

Vinga al que anàvem, és evident i és de calaix, sóc un solteró del colló.

Tinc més de quaranta anys, els compleixo en els albors del mes d’agost, Lleó zodiacal, però Cabra en el sistema astral xinès ( ara s’entén ) . Estic carregat de manies i neures de solter, no tolero que ningú em toqui les MEVES coses del MEU lloc, que ningú no alteri la MEVA decoració del loft que tinc pel MEU cau. No suporto que ningú em digui com em vesteixo, com em pentino, la meva marca de colònia ( la Brummel, molt bona! ), què menjo , què bec, què llegeixo, què penso, què escolto, què miro, a qui insulto, a qui estimo, a qui desitjo, què somnio, quins anhels tinc , sóc corcó empedreït amb neures i manies del solter , les del llop solitari que no sap viure si no és sol, massa gran per viure en societat familiar amb altres llops, i menys amb llobatons per alimentar.

I cada dia que passa, encara hi estic més convençut , i m’allunyo més i més de la manada per conèixer.

Per què ? Ho intentaré raonar:

La meva fe en l’ésser humà, és limitada.

I si la meva fe en el gènere humà, és de per si , ja molt feble, la meva fe pel gènere femení, és encara el doble de minvant.

Efectivament, comparteixo l’extensa idea, que les dones són més intel·ligents, tenen que ser-ho per força, amb tanta neurona psico-emocional viatjant al lliure albir d’una mística orgànica desconeguda per la meva pobra ment, i per no parlar del seu univers paral·lel, un forat negre en el coneixement dels mascles, com és, el discórrer del pensament femení, aquest gran desconegut, però realment :

Què pensen les dones ? I el que és més important, el Com, el què i el Per Què i cap a on, i quantes preguntes més…

I els homes per contra, tan simples, i jo el més simples dels goril·les esquenes de sofà-llit.

El nostre instint animal, ens empeny a aparellar-nos, a fornicar, a reproduir-nos, a niar, a buscar cau, a viure en manada .

Però quina Llei Natural, ens obliga a haver d’aguantar la família de la parella ?, bastant de feina amb aguantar a la bestiola, que a sobre… Hem de suportar a tota la prole, ascendència i descendència ?.

I ara, és quan vaig , i em trec l’espasa de matador.

Vinga a la feina, torero !!!

Doncs bé, em poso a torejar la vaqueta, al toro, al bou i a tota la cavalleria del Sèptim del Coronel Custer, a pit descobert, amb dos ous, ben grans i inflats.

Anem-hi, som hi doncs, endavant, mascle testosterònic que sóc un mascle ibèric ( és que si no m’animo jo sol … ! )

Deixem-nos de convencions socials, tradicionals, morals i merdes de tres el quart amb pa i tomàquet.

Per què es casen les dones ? …..doncs i jo que sé !! ….. ja he dit que no les entenc.

Per què es casen els homes ? .. AHHHH AMICS MEUS…AIXÒ SI QUE HO SÉ!!!!

Els homes ens casem per les següents raons :

1r - per follar.

2n- perquè ens cuidin .

3r - per no sentir-nos sols.

4º- N’existeix una quarta ?

És molt trist, però és així, s’hi fixin que les tres opcions són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES, i HORRIBLEMENT EGOISTES…… TOTES PER A LA SATISFACCIÓ PERSONAL MASCULINA.

Pensem que la nostra dona es casa amb nosaltres per al mateix, per a follar-reproduir, perquè se les cuidi i per no sentir-se soles en un món de llops famolencs.

És una decisió de l’animal pur que som …. Algú ha dit alguna cosa d’AMOR ? Què ? Com ? On ? Quan ? Enamorament ? Felicitat ?….. Esperin que buscaré els kleenex i el la botella de conyac.

L’amor és un procés químic , indubtablement una alteració de l’organisme humà .

Però anem-hi, s’està acabant la cursa de braus, arriba el moment decisiu, el de la sort final, i me’n vaig a la barrera per entrar a matar, que soni la trompeta. Va per vostès. !!

A tall d’exemple, una historieta :

Posem per cas una parelleta de joves de l’extra-radi de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, per dir-ne alguna, els protagonistes de la telenovel·la: La Jessy & Isma .

20 anyets els dos, els dos lolailos, pirceajats, tatuats, amants del tunning xumbero amb xoriço, amb el cervell d’una oliva, amb la formació d’un calamar col·locat de cloïsses, i com a lectura , els cromos del Bollycao.

La Jessy , caixera-reponedora a temps parcial en el DIA % , L’Isma cobrant de l’atur i de la gratitud dels pares, després d’un festeig breu i fugaç, recardant-se per les esculleres més de 2.000 vegades per la llengua submarina, es casen i de penalty… ¿ i d’això li anomenem AMOR ?… jo l’anomeno ESTUPIDESA

Que potser… i encara així, s’estimen? , Estan enamorats ? Com …. ?

Però a veure : Quin futur li ofereix a Jessy ? , 20 anyets, lolaila, tunera, pircejada, tatuada, buida , caixera del DIA % i casada amb Isma, un nen de 20 anys, lolailo, tuneru, pirceajat, tatuat, buit i cobrant de l’atur i gansejant als seus pobres pares.

Ella, embarassada del primer bebè, netejant la merda del seu marit, que es gasta tota la pasta de l’atur, en una llanta d’aliatge per al seu buga-cotxe, només  li espera un trist panorama, que és el de sortir en algun informatiu, amb els dos peus per davant.

Una nova víctima de la violència domèstica, quan l’Isma, el seu marit lolailo, se li va acabar l’atur i la pasta dels pares, ja no va poder pagar el canal plus, l’ADSL de 3 MB, els viatges Ibèria, ni va poder pagar la hipoteca, les lletres del cotxe, la nevera, la tele de plasma de 48 “, el dvd, es va passar al Ginebra i al cavall de coca .

Ja tenim servida una nova tragèdia de la vida. Una vegada més.

Quan la Jessy i “el” Isma, aquesta parelleta de joves retrat robot actual, es van casar, estaven enamorats ? Per què diem amor, quan volem dir sexe ?.

Eren dos bons amics, s’agradaven, eren feliços, es divertien de gresca i fornicaven de gust : EGOISME AGRADABLE; HEDONISME VITAL INDIVIDUAL I COMPARTIT ALHORA

Però…. Per què es van casar ?…. Es van casar per confondre els tomàquets amb els pebrots, i això amics meus, en aquesta vida es paga molt car.

El MATRIMONI jeu mort, una estocada precisa, ha estat suficient.

S’ha acabat la feina.

Jo per la meva part, ja estic bé solter,en el meu cau solitari, udolant a la lluna.

I no vull conèixer els meus futurs sogres ni en els meus pitjors somnis, i menys encara a la meva sogra desconeguda, no vull saber res i no m’importen gens, els meus tòtils de futurs cunyats, i per damunt de tot , als meus nebodets mimats, que de bé segur em tocaria apadrinar-los i com a bon ” tiet ” català, m’obligarien a obrir-los a cadascun una llibreta d’estalvi a “La Caixa ” , i a això amics meus, em nego rotundament, i quan dic rotundament, ho dic rotundament: EM NEGO.

A falta de pa, bones són coques. Bé, això diuen.

   

 

Poema de sorra i vent

( Un relat de Mar Bosch )

Girona.

http://malamar.wordpress.com/

 

 

 

..Ara és quan
s’enfonsen
totes les guspires
i el cos s’inclina de fosc
i l’escuma borbolleja
i els llavis es muden de blau.

Ara és quan no hi ets.
Sempre és ara.
Ara és quan els ports
canvien de nom i tot
sembla desconegut i paral•lel.
I t’imagines dofins
i enderroques estàtues.
Enterres quinquells.
Quan es fa de nit
no hi ha barana
Ara és quan no hi ets.
Deixa’m bressolar-me
amb la teva absència.

 

 

    

 

 

Els col·leccionistes d’amics :

el Safari Social.

 

Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “.… jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “..… la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d'aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més  gent, i quanta més gent millor, els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, totes les seves coneixences posades en una Orla gegant, en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà mutant , quasi alienígena, sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l'Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics,  dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit,  d'éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps en que es reparteixen les hòsties, en aquelles èpoques que en els rius només brolla la sang dels innocents, en aquests dies i  en aquella època, tots els seus amics , tots els seus coneguts de que tant es vanaglorien, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats  amics, que dels meus enemics, ja me’n cuido jo.

                   

Visca el Drac !!

 

 

Girona, 23 d’abril , 7’35 del matí, cel clar , avui farà un bon dia de Sant Jordi, penjo l’estelada al balcó i canto el Virolai amb la ma al cor, ulls plorosos d’emoció i un crit al vent al pati de veïns …Visca Catalunya !…

Alhora, la senyora colombiana del 3er-1ª, que estén la bugada al meu davant, em mira amb cara espantada, per tot seguit, també deixa anar un suau : “visca !”… per si de cas , i no fos cas, que aquell beneit de veí català,  sigui del Departament d’Immigració.

Són les 7’45 del matí , surto de casa , baixo al carrer direcció a la feina, travesso el primer pas de vianants i de sobte:

“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”

I responc tot seguit, a les nou nenes de nou anys que m’envolten, esvoletegant al meu voltant , encerclant-me com lleones afamades de greix i euros de búfal gros…

“No maques , moltes gràcies “

Travesso la barriada , arribo al Centre , i de sobte una vegada més:

“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”

I responc, als quinze xicots amb grans a la cara  que em foten tantes roses per la cara , que m’impedeixen fins i tot, el veure i el respirar…

“ No nois, moltes gràcies … “

Arribo a la feina, i les companyes del despatx m’interroguen :

“ has comprat les roses , has comprat les roses , eh , eh eh ?? “…

I dins meu , penso :

Què carai hi fot un solter dels collons com jo, en mig de la Diada de Sant Jordi…?

 I acabo cridant :   VISCA EL DRAC QUE VA MATAR A SANT JORDI !! Què digueu ? Cóm ? … ah que va ser al revés ?……

Me catxis, quina mala sort !!

      

 

TRIPARTIT + CIU = ERROR EN FÓRMULA

Que NO… home, que NO !, que aquesta fórmula es peta per tots costats, i en qualsevol fulla de càlcul Excel.

Que per més que el Montilla ,i tot el govern Tripartit, diguin que iran d’acord amb CIU al Congrés de Madrid per poder impulsar el desplegament del Nou Estatut, jo no m’ho empasso, perquè no és possible, i ara ho demostraré científicament.

Aquesta formula , és errònia : Tripartit + CIU = Pacte per Estatut a Madrid

Cal modificar-la per la següent:

{((PSOE-GUERRA-) + ( PSC-MARAGALLISTES)) + ( I.C. - COMUNISTES TORREOUS ) + (ERC-CARRETERO-PUIGCERCÓS-URIEL-RADICALS))+((UDC)+(CDC/2)) }

= OLLA DE GRILLS AMB ALGUNA POSSIBILITAT DE PACTE A MADRID.

Mira que és fàcil, i això que sóc de Lletres Mixtes.

  

Palamós:

mort anunciada

d’una vila encisadora.

Palamós, potser una dels pobles mariners amb més encant del Mediterrani Català, està a l’U.C.I.

El diagnòstic és molt greu, i sense esperances de vida.

La causa de la malaltia mortal de la vila empordanesa, rau en un virus injectat a les seves entranyes al segle XX, concretament als anys setanta ( 1970 ) , aquesta pandèmia se la coneix pel seu nom científic com :

” Especulació immobiliària de fills de puta assassins del paisatge natural “

Aquest virus mortal , en un primer moment va comptar amb l’amor del conciutadans del poble, ja que donava per fer cagar molts de culs.

Al cap d'uns anys però, els seus habitants se’n van adonar , i com la resta del seus veïns de Calonge, Sant Antoni de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar o Blanes, que s’havien vengut al diable per quatre duros de plata , però que el mal ja estava fet, i no hi havia absolutament res a fer.

Però no havent-hi prou amb el crim ecològic, els governs i veïns de Palamós, per acabar de xuclar fins la darrera gota del nèctar de gran la mamella del turisme , li han robat tot l’encant que tenia, i ara, és un vila marinera totalment desnaturalitzada , sense cap tipus de personalitat, tant vulgar com un Carrefour de carretera.

Els meus ulls, han presenciat en primera fila, l’assassinat més vil i covard contra la vila més bella, patrimoni cultural i humà de la Mediterrània Catalana…la meva estimada vila empordanesa de Palamós… Sóc tant responsable, com tots els turistes que hem alimentat aquest monstre…tots som còmplices silenciosos.

   

On és el fill del Rei Alí ?

 

Encara i amb risc de patir un infart:

proclamaria un ” Visca el Rei ” ,

un “Alá Madrí “

i un místic … “Visca San José Maria Escrivá de Balaguer “

M’abonaria al Círculo de Lectores, convidaria a berenar casa meva, tota una tarda de diumenge , a les pesades mestresses de Testimonis de Jehová,juntament amb els als nens anglosaxons dels collons de Mormons, acompanyaria a la missa de diumenge a la meva àvia, em compraria una samarreta d’en Guti del Realísimo, seria el primer de la cua el primer dia de rebaixes al Corte Inglés, aniria amb la meva mare a trepitjar-me totes les botigues de roba femenina un dissabte a la tarda, m’empassaria amb la meva cunyada tots els tele-culebrons veneçolans de la tve-1, i fins i tot , faria de www.saveacebes.com la meva pàgina principal d’Internet.

Tot això i més ,

per fer possible,

un combat impossible,

Alí vs Tyson

La categoria reina de la boxa, està de rebaixes “out let “. Els pesos pesants s’han quedat sense reis, de campions autèntics, amb carisma i virtuosisme pugilístic.

Evander Holyfield i Lenox Lewis, han estat els dos últims grans campions mundials des de la caiguda de Tyson.

Els que els han seguit, al meu entendre, són d’una qualitat pèssima.La crisi de la factoria americana és la culpable.

Han deixat de produir, els grans virtuosos d’aquest esport, els boxejadors negres de més de 100 Kg.

De tot aquest negre panorama en la categoria reina de la boxa, s’han aprofitat els campions de l’Europa de l’Est, principalment russos, per colar-se on no haurien d’haver entrat i s’han coronat reis, en absència d’un campió autèntic.

Un autentic Rei, encara per forjar-se, tal espasa Excalibur, renaixerà, i llavors, com Ricard Cor de Lleó, reclamarà la corona que per justícia li correspon, la Corona Mundial Unificada dels pesos pesants de Boxa, sacsejant a plantofada neta, els fatxendes usurpadors que avui se senten al seu tron.

El meu Ser republicà , no em predicarà, si crido des d’aquí :

!!! VISCA EL REI ALÍ!!!!

    

    

   Sequera:

la culpa és del Molina de TV3.

 

Que els meteoròlegs catalans , sobre el temps no en tenen ni puta idea, ja fa temps que se sap, amb precisió meridiana,i sense necessitat del Meteosat.

És veritat també,que existeixen pàgines a Internet com l’americana: http://www.accuweather.com/world , que pronostiquen millor el temps a Girona que el propis erudits mediàtics catalans, a molta distància , tanta com a un oceà Atlàntic de distància, i me’n fio molt més dels ianquis que dels de TV3.

I és que la culpa de la sequera, és del Molina , i no l’hem d’anar a buscar pas, amb el polítics que s’han estat tocant literalment els patracols durant quinze anys, quan tothom ja els va avisar per activa i per passiva, que lo del canvi climàtic era real, que ens venia a sobre, que comencessin a preparar-nos per èpoques de vaques flaques i pantans secs, que era de debò, que no era una amenaça d’en Moisès als egipcis, aquest cop el llop en forma de canvi climàtic, era aquí a punt de mostrar-se i mossegar.

I el llop ja ha arribat. I com que els polítics, els nostres estimats governants de la Generalitat, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Corporacions Metropolitanes, Govern Estatal i Unió Europea, no han dotat a Catalunya de cap mesura , cap infraestructura estructural de dimensions faraòniques, per equipar a la sempre seca terra catalana , d’uns mitjans de recolliment d’aigua , per quan arribes el que tenia que arribar, que tothom sabia que arribaria i que definitivament ha arribat, ara i avui, ens trobem com ahir i com de ben segur, ens trobarem també demà, amb una ma al davant i l’altra al darrera , enganyats i donats pel sac.

Està molt clar, per guanyar les eleccions, no es poden fer despeses per vint anys endavant , és impopular, això de la sequera i el canvi climàtic quedava molt lluny, i per guanyar vots s’han d’ajustar pressupostos, per poder oferir xecs regals als electors, guanyar la convocatòria electoral i passar-te quatre anys amb els teus amics del partit, tirant de pressupost públic , i poder gaudir de les suculentes retribucions de diputat amb les seves dietes, gratificacions “ sui generis“ i desplaçaments corresponents, i si tens càrrec, millor encara, amb despatx, secretària, xofer, Audi, i alguna que altra llonganissa per Nadal, aquelles que es reben per la porta del darrera, allà dret amb màniga de camisa i al costat del bidó de les escombraries.

La culpa de la manca de previsió doncs, no la hem d’anar a buscar amb qui ens ha governat a les últimes legislatures.

Així puc afirmar, que la falta de reserves d’aigua, i mesures estructurals del país per afrontar la sequera, és a la closca brillant del Molina de TV3 a Sant Joan Despí.

Ell , en Molina ,n’és el màxim culpable, i no pas, perquè no en tingui ni idea de preveure el temps - que no en té ni punyetera idea -  ja que sempre s’encomana als Sants, als àngels i a la Divina Providència, mai sap si plourà a ciència certa, potser si, potser no, qui sap, depèn d’allò, de lo altra….

I n’és el principal culpable, perquè la seva lluent closca, la seva calba grossa, és tant brillant com l’astre Sol, és la calba del Molina , la que ha fos la capa d’ozó, per culpa de la closca d’en Molina de TV3, s’ha produït el canvi climàtic.

Per tant, jo demanaré responsabilitats subsidiàries al Molina, i faré una petició pública perquè quan surti al carrer es posi un barret i no destrueixi encara més el nostre estimat planeta.

Llàstima que no estiguem a França, la guillotina arreglaria el problema de la closca d’en Molina , de forma determinant i ràpida.

Molina, meteoròleg amb nom d’estació d’esquí , i no és capaç ni de que nevi a la Cerdanya… vaja pollastre !!

   

 

"La Bomba"
Navarro :

El 6é home
de la NBA.

Que Juan Carlos Navarro és un jugador de bàsquet excepcional, no cal ni recordar-ho.

Aquest any , tinc la sort de poder gaudir de tots els partits de Navarro amb els Grizzlies ( gravats a la matinada ), i puc assegurar que està jugant a un nivell molt alt, però com és normal, amb algun daltabaix per la seva inexperiència a la NBA.

Jugador fonamentalment tècnic, murri, viu, llest , ofensiu, hàbil, letal , ràpid, incisiu, determinant, triplista nat, la pistola més ràpida Memphis , revolucionari, explosiu …. La Bomba !

És d’aquell tipus de jugador, que la gent està disposat a pagar -i ben contenta- l’entrada o el PPV digital per poder-lo veure.

A diferència d’en Pau Gasol , en què la seva altura i constitució física natural , el consoliden com una girafa amb braços de pop i agilitat d’un simi de 213 centímetres, Navarro en canvi, és un jugador escanyolit amb dos cametes i un parell de bracets que semblen els bastonets dels famosos “palitos “ de Bimbo.

I amb aquest físic , el Juan Carlos Navarro se’n surt prou bé, i el que no té ni d’altura, ni de força , ni de potència , o compensa amb tècnica, habilitat, rapidesa, intel·ligència, i sobretot amb geni , màgia i talent , molt de talent .

Al Barça i a l’espanyola, era el líder indiscutible, no hi havia ningú tant bo com ell.

A la NBA, en canvi, les coses són molt diferents, com tots, ja sabíem, Navarro el primer.

Tothom n’és conscient, que La Bomba no defensa, i no defensa perquè no vulgui, perquè de ganes i voluntat n’hi posa i molta, això no se li pot retreure, inclús ha guanyat molt defensivament en els darrers quatre anys, però en Navarro no defensa bé, perquè no és un jugador defensiu, no ho és, no ho ha estat , ni ho serà mai.

Actualment a Memphis, no té lloc al cinc titular,per una raó molt simple, tant el Mike Miller com en Ruddy Gay, són superiors a Navarro, i quan dic superiors vull dir més complerts, defensen, agafen rebots, roben i recuperen pilotes, més, molt i molt bé.

I amb Miller i Gay , les places d’escolta i aler queden cobertes, i Navarro queda fora del cinc titular perquè tampoc no pot jugar de base , per la mateixa raó de sempre, no defensa prou bé.

I amb aquest perfil de jugador , boníssim tècnicament però mancat de físic i actituds defensives no pots jugar de titular de la NBA, és impossible, i si ho fas és per lesió o molt baix rendiment dels que en teoria han d’ocupar aquella posició.

Però el rol que si que li espera a Juan Carlos Navarro, és l’honor de convertir-se en el millor sisè home de la Lliga de la NBA, sortint des de la banqueta.Aquesta distinció és molt valorada tant per la premsa com per el públic, donada la trascendència i importància que això significa.

Navarro , ha causat sensació a la NBA, i allà on vagi a jugar , desperta admiració i elogis, agrada i molt, tant al públic com a la premsa especialitzada americana, des del Pacífic a l’Atlàntic , des de Canadà fins a Texas, passant per la Old Amèrica Central… la Profunda Amèrica.

  

Catalunya:
No existir, és morir.

La frase és estúpida , o potser no ,no ho sé, m’ha vingut al cap, no sé si abans l’ ha dit algú altra, potser si, però no importa.

Però a Catalunya, el que si que importa, el que si és totalment veritat, cert i real, és que Avui, Ara, Catalunya no existeix com Estat ,i en conseqüència, només li queda esperar la mort com a Poble, perquè legalment no existeix, Catalunya com Estat és una entelèquia, com Espanya, que si té Estat Oficial, però no té nació ni Poble.

I morirà, perquè el cuiners del món que remenen les olles, les grans Repúbliques i els poderosos Imperis, així ho han pactat així ho han convingut.

S’han repartit el pa, i els horts, els pous i les vinyes, i si s’acaben i queden erms, reclamen el dret a conquerir nous camps agrícoles i per explotar noves vedelles, nous xais i nous burros.

I sinó ets un Estat, no hi pintes res en aquesta Olla de grills internacional. Tant Espanya com França , no deixaran minvar la seva Sobirania, ni borratxos de Soberano , ni de Rom Pujol !!

I encara, a aquestes altures de la partida, va en Cacarod fent publicitat enganyosa ,per salvar el coll al mes de juny, i a l’igual que una Pubilla Catalana cinc minuts abans de que perdi la votació en favor d’una donzella més formosa i amb més mugrons, va i torna a atacar amb el 2014.

Vinga José-Luís !!… ves-te’n a la República Popular Xina !! …que això no és el Basar Andorra !!…

L’any 2014 tant tu com jo,continuarem amb el ball del chiki-chiki, i això ho saps perfectament, i Catalunya continuarà amb la més lletja de les pubilles salva pàtries … que de ben segur es tornarà a presentar per Molt Honorable… endevines de qui parlo ?….

VINGA !! TOTS A BALLAR EL XIQUI XIQUI 2014 DEL CACAROD !!

Un. Ens donaran pel sac,

Dos. La xarrupadeta,

Tres. La llepada al cul,

i Quatre. Patada als ous !!

Als Ous ! Als Ous ! Als Ous !

BAILAR ! BAILAR ! BAILAR !