Al Forest in Catalonia

 

Elèctriques :  Els genets de l'Apocalipsi.

 

 

 

La Carretera, de l’escriptor nord-americà  Cormac MCCARTHY,  ens mostra un  món  de post guerra nuclear apocalíptic , enfonsat en un mar de cendres grises irrespirables, fred intens, pluja incessant , humitat penetrant , gel esquinçador, neu grisa, cel fosc,  sol absent, tenebres interiors, desesperació, gana, desolació, arbres podrits, camps estèrils, mars negres, rius negres, terra negre, cadàvers en momificació, homes-monstres caçadors i menjadors  d’homes. Un pare i un fill seguint la carretera cap al sud, una espurna de llum, una esperança i un final , que com tota metàfora de vida,  les carreteres com els rius acaben al mar.

 

Avui, ara i aquí, les principals companyies energètiques espanyoles i mestresses de les centrals nuclears hispàniques : ENDESA  i  IBERDROLA, han començat una campanya publicitària massiva i agressiva, erigint-se com els salvadors del Planeta, els redemptors del Món: amb nens repel·lents  recitant discursos escrits per altres no-nens ni tant innocents , nenes rosses mimades demanant que volen tenir fills per un món millor, sols grocs  i flors grogues,  rius blaus, cels blaus,  mars blau-verds, muntanyes verdes, prats frondosos verds, camps rics parint tomàquets i enciams, ocellets cantant “La Vida es una Tómbola”, núvols blancs “ nuclears”, tot maco, preciós, encantador... i totes aquestes imatges ens les reguen amb una música simfònica de fons, d’esperança !, de vida ! d’il·lusió ! d’humanitat !.... de salvació !..... TRIOMFAL !!

 

Això si que es tenir uns bons bemolls, per no dir ... uns bons collons .

 

Quan les elèctriques  s’autoproclamen " Salvadores del Planeta ", és un signe inequívoc, que el dia  dels genets de l’apocalipsi és pròxim. Per tant,   ja podem ,  anar guardant plàstics, tendes i encerats, llumins, encenedors, espelmes, piles, llanternes,  fogons, ganivets, carmanyoles i  farmacioles , medicaments i cantimplores,  mantes i sacs de dormir, mitjons gruixuts i calçotets de llana, guants, bufandes i barrets  , gavardines i bons abrics, botes gruixudes , llaunes de tonyina, sardines, i préssec en almívar, i  altres conserves i  llegums , sucre, xocolata, avellanes , panses i figues seques,  galetes, llet condensada i en  pols, molta aigua, i sobretot molt de cafè, te, conyac i  ginebra .... passarem gana i fred.. ...i ni TOTES les elèctriques espanyoles juntes... ens salvaran dels matins grisos , les nits fosques i tenebroses , que ens espera de forma irremediable en un present gris cendra no gaire llunyà, i no aquest  futur  de color  blau cel i  verd pistatxo que ens pinten les companyies elèctriques, i que ens ho volen fer tragar amb un embut, en forma d'anuncis televisius i campanyes publicitàries hipòcrites i indignants.

       

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Atonyinant els ous de l’Office en blanc

 

Estic en blanc, i el blanc em tempta.

¿ Ja te’n tornes a riure de mi ?…. so miserable marcomplejines i titiritero ,Open-Office de merda baixat d’una mula geperuda.

Si.. ¿Què passa…? no sé què escriure..i vull escriure .

¿Què dius…? que me’n vagi a escriure a les portes dels urinaris públics….¿ que en aquell entorn de purins , la meva literatura estarà al seu hàbitat perfecte ? ….

! Que graciós ets…! Open-Office dels pebrots, mira com ric…. ja – ja – ja .

Oh !! mira Open-Office allà al fons… a l’entrada del router, mira, mira , mira, està entrant una nova versió del Word, baixat directament del torrent, mira que maco !… Oh és preciós… nou……això és un processador de texts com Deu mana…!!… i no com tu so caca de vaca d’Open.

Oh ! Oh !… mira, mira…Open-Office de merda, mira on va la fletxeta del mouse, panell de control, eliminar programes, Open-Office, desinstal·lar ….

¿Què dius Open-Office… que no ho faci…que no te’n fotaràs més de mi…que seràs un bon programa i no te’n riuràs més del teu amo…, que repetiràs mil vegades que ets una merda…?…

Umhhhh !! No sé, No sé….Mira, com ara et tinc atrapat pels ous, et donaré una nova oportunitat…. Aprofita-la , o et reciclaré tan ràpid , que no podràs dir… ni “piu-piu”…

M’agrada jugar a Deu..em sento tan Omnipotent i Totpoderós…

Amb el dit enlaire , com els Cèsars , et perdona la existència Open-Office….., val, val, para ja !…para de llepar-me ! coi de gos petaner , llepador i pilota !!

Però fins i tot els Deus com jo , necessiten descansar, i per tant , després de set minuts de creació caca-literària, me’n vaig a jeure al sofà, espaterrat al divan d’en Freud …a psicoanalitzar-me

     

La Lliga dels Padrins.

 

Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític ” Il Padrino ” mafiós amb classe i noblesa d’esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l’Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .

En el nostre entorn, els” Padrins ” estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.

Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l’oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s’ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres ” Padrins ” autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d’aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.

Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.

I què ha passat amb l’antic soci, el del carnet .? ….doncs el soci paga…. com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d’opinió, d’audiència, de tirada d’exemplars, de quota d’oients. El soci contribueix a engreixar el “Malayo” de la Marbella de torn.

Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del ” pelotazo “, al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes … no és d’estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera….han quedat arruïnats.

Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller ” Il Padrino” , seria capaç d’elucubrar un guió com l’ocorregut en els nostres clubs de futbol .

 

Recorden la famosa melodia de la pel·lícula ” Il Padrino” : “….és el teu cos un perfum embriagador…. “, a què fa olor el nostre futbol ? ….a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me la poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany…La Lliga de les Estrelles .

 

     

     

 

Sóc burro,

doncs sóc català.

Si viatgen a Catalunya, podran observar , que a la part posterior de molts cotxes natius del lloc hi ha una adhesiu que representa la figura lateral d'un burro, concretament un burro autòcton català.

L’objectiu original era la de sensibilitzar la població catalana del perill d’extinció d’aquesta raça autòctona de burro, pròpiament catalana, i què segons els entesos, és la raça de burro més apreciada a tot el món, fins i tot els nord-americans vénen a emportar-se sementals burros catalans , per creuar-los amb les seves millors burres americanes i així poder obtenir races americanes de burros superiors, ja se sap que el mestissatge al món animal, no entén de xenofòbia, racisme o discriminació ètnica o cultural.

Doncs bé, l’ideari inicial d’aquesta campanya es va anar transformant , fins a interpretar que no sol estava en perill d’extinció l’animal mular , sinó també la de l’espècimen humà català en conjunt, com a Poble, com a Nació.

És veritat, aquesta raça mular i el català són molt similars, els dos són treballadors, els dos són abnegats, generosos en el seu esforç, humils en la seva recompensa, tranquils, callats, pacífics, mil·lenaris, i en perill d’extinció.

En definitiva, els catalans estimem tant als nostres burros perquè ens hi semblem tant a ells, som ànimes gairebé bessones, ens exploten, ens fuetegen, ens insulten, i com a premi , una trista pastanaga , que gairebé sempre és la mateixa….i només ens queixem alguna vegada per a dir: ” oooooooooiiiiiinkkkkkkkk!! “, però això si , en idioma mular català autòcton, però els senyors amos de l’estable, ens diuen que no podem dir oink en català mular, hem de dir hoinq en idioma mular espanyol cooficial , que si només diem oink en idioma mular propi, estem discriminats els drets mulars de la resta de burros i muls no autòctons catalans.

Doncs així, només ens queda continuar treballant al nostre estable de burros, continuar donant voltes sobre la sínia espanyola amb destí a enlloc , deixar que ens insultin, fuetegin i censurin els nostres oinks mulars, continuar menjant de la mateixa pastanaga i esperar la nostra extinció, pacíficament, tranquils, calladets, abnegats, fins al final ... però els burros donen guitzes, ens escaparem de l’estable ??.

Visca el Burro Autòcton Català !!!!

    

Els sogres, els cunyats

 i altres bèsties

que no coneixeré.

( És evident , però precís recordar, que aquest és un bloc personal, i com a tal, el titular del mateix, tendeix a opinar sobre allò que necessita explicar i en el moment que vol i desitja fer-ho.)

Ja ho hauran notat de seguida, efectivament, sóc una mica freacky, val, d’acord, mooolt freacky.

I aquells lectors, aquells que tinguin la paciència de llegir algun que un altre dels meus posts, s’adonaran també, que estic una mica agitat, tal com un San Francisco dins d’una coctelera…. Oui,ce la vie!!

Però dins de la meva semi assenyada agitació , afino més que alguns que es pensen més assenyats, seriosos i il·lustrats. No m’excusaré per aquesta falta d’humilitat, ja que no dic , i seria un imbècil de fer-ho així, que jo sigui més llest que ningú ,al contrari , però la meva condició de tossut amb cargols afluixats, em despulla de molts condicionats socials i morals, que vestit amb ells, seria impossible veure les coses amb la mateixa claredat, que t’ofereix la visió pura, sense filtres preestablerts.

Vinga al que anàvem, és evident i és de calaix, sóc un solteró del colló.

Tinc més de quaranta anys, els compleixo en els albors del mes d’agost, Lleó zodiacal, però Cabra en el sistema astral xinès ( ara s’entén ) . Estic carregat de manies i neures de solter, no tolero que ningú em toqui les MEVES coses del MEU lloc, que ningú no alteri la MEVA decoració del loft que tinc pel MEU cau. No suporto que ningú em digui com em vesteixo, com em pentino, la meva marca de colònia ( la Brummel, molt bona! ), què menjo , què bec, què llegeixo, què penso, què escolto, què miro, a qui insulto, a qui estimo, a qui desitjo, què somnio, quins anhels tinc , sóc corcó empedreït amb neures i manies del solter , les del llop solitari que no sap viure si no és sol, massa gran per viure en societat familiar amb altres llops, i menys amb llobatons per alimentar.

I cada dia que passa, encara hi estic més convençut , i m’allunyo més i més de la manada per conèixer.

Per què ? Ho intentaré raonar:

La meva fe en l’ésser humà, és limitada.

I si la meva fe en el gènere humà, és de per si , ja molt feble, la meva fe pel gènere femení, és encara el doble de minvant.

Efectivament, comparteixo l’extensa idea, que les dones són més intel·ligents, tenen que ser-ho per força, amb tanta neurona psico-emocional viatjant al lliure albir d’una mística orgànica desconeguda per la meva pobra ment, i per no parlar del seu univers paral·lel, un forat negre en el coneixement dels mascles, com és, el discórrer del pensament femení, aquest gran desconegut, però realment :

Què pensen les dones ? I el que és més important, el Com, el què i el Per Què i cap a on, i quantes preguntes més…

I els homes per contra, tan simples, i jo el més simples dels goril·les esquenes de sofà-llit.

El nostre instint animal, ens empeny a aparellar-nos, a fornicar, a reproduir-nos, a niar, a buscar cau, a viure en manada .

Però quina Llei Natural, ens obliga a haver d’aguantar la família de la parella ?, bastant de feina amb aguantar a la bestiola, que a sobre… Hem de suportar a tota la prole, ascendència i descendència ?.

I ara, és quan vaig , i em trec l’espasa de matador.

Vinga a la feina, torero !!!

Doncs bé, em poso a torejar la vaqueta, al toro, al bou i a tota la cavalleria del Sèptim del Coronel Custer, a pit descobert, amb dos ous, ben grans i inflats.

Anem-hi, som hi doncs, endavant, mascle testosterònic que sóc un mascle ibèric ( és que si no m’animo jo sol … ! )

Deixem-nos de convencions socials, tradicionals, morals i merdes de tres el quart amb pa i tomàquet.

Per què es casen les dones ? …..doncs i jo que sé !! ….. ja he dit que no les entenc.

Per què es casen els homes ? .. AHHHH AMICS MEUS…AIXÒ SI QUE HO SÉ!!!!

Els homes ens casem per les següents raons :

1r - per follar.

2n- perquè ens cuidin .

3r - per no sentir-nos sols.

4º- N’existeix una quarta ?

És molt trist, però és així, s’hi fixin que les tres opcions són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES, i HORRIBLEMENT EGOISTES…… TOTES PER A LA SATISFACCIÓ PERSONAL MASCULINA.

Pensem que la nostra dona es casa amb nosaltres per al mateix, per a follar-reproduir, perquè se les cuidi i per no sentir-se soles en un món de llops famolencs.

És una decisió de l’animal pur que som …. Algú ha dit alguna cosa d’AMOR ? Què ? Com ? On ? Quan ? Enamorament ? Felicitat ?….. Esperin que buscaré els kleenex i el la botella de conyac.

L’amor és un procés químic , indubtablement una alteració de l’organisme humà .

Però anem-hi, s’està acabant la cursa de braus, arriba el moment decisiu, el de la sort final, i me’n vaig a la barrera per entrar a matar, que soni la trompeta. Va per vostès. !!

A tall d’exemple, una historieta :

Posem per cas una parelleta de joves de l’extra-radi de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, per dir-ne alguna, els protagonistes de la telenovel·la: La Jessy & Isma .

20 anyets els dos, els dos lolailos, pirceajats, tatuats, amants del tunning xumbero amb xoriço, amb el cervell d’una oliva, amb la formació d’un calamar col·locat de cloïsses, i com a lectura , els cromos del Bollycao.

La Jessy , caixera-reponedora a temps parcial en el DIA % , L’Isma cobrant de l’atur i de la gratitud dels pares, després d’un festeig breu i fugaç, recardant-se per les esculleres més de 2.000 vegades per la llengua submarina, es casen i de penalty… ¿ i d’això li anomenem AMOR ?… jo l’anomeno ESTUPIDESA

Que potser… i encara així, s’estimen? , Estan enamorats ? Com …. ?

Però a veure : Quin futur li ofereix a Jessy ? , 20 anyets, lolaila, tunera, pircejada, tatuada, buida , caixera del DIA % i casada amb Isma, un nen de 20 anys, lolailo, tuneru, pirceajat, tatuat, buit i cobrant de l’atur i gansejant als seus pobres pares.

Ella, embarassada del primer bebè, netejant la merda del seu marit, que es gasta tota la pasta de l’atur, en una llanta d’aliatge per al seu buga-cotxe, només  li espera un trist panorama, que és el de sortir en algun informatiu, amb els dos peus per davant.

Una nova víctima de la violència domèstica, quan l’Isma, el seu marit lolailo, se li va acabar l’atur i la pasta dels pares, ja no va poder pagar el canal plus, l’ADSL de 3 MB, els viatges Ibèria, ni va poder pagar la hipoteca, les lletres del cotxe, la nevera, la tele de plasma de 48 “, el dvd, es va passar al Ginebra i al cavall de coca .

Ja tenim servida una nova tragèdia de la vida. Una vegada més.

Quan la Jessy i “el” Isma, aquesta parelleta de joves retrat robot actual, es van casar, estaven enamorats ? Per què diem amor, quan volem dir sexe ?.

Eren dos bons amics, s’agradaven, eren feliços, es divertien de gresca i fornicaven de gust : EGOISME AGRADABLE; HEDONISME VITAL INDIVIDUAL I COMPARTIT ALHORA

Però…. Per què es van casar ?…. Es van casar per confondre els tomàquets amb els pebrots, i això amics meus, en aquesta vida es paga molt car.

El MATRIMONI jeu mort, una estocada precisa, ha estat suficient.

S’ha acabat la feina.

Jo per la meva part, ja estic bé solter,en el meu cau solitari, udolant a la lluna.

I no vull conèixer els meus futurs sogres ni en els meus pitjors somnis, i menys encara a la meva sogra desconeguda, no vull saber res i no m’importen gens, els meus tòtils de futurs cunyats, i per damunt de tot , als meus nebodets mimats, que de bé segur em tocaria apadrinar-los i com a bon ” tiet ” català, m’obligarien a obrir-los a cadascun una llibreta d’estalvi a “La Caixa ” , i a això amics meus, em nego rotundament, i quan dic rotundament, ho dic rotundament: EM NEGO.

A falta de pa, bones són coques. Bé, això diuen.

   

 

Poema de sorra i vent

( Un relat de Mar Bosch )

Girona.

http://malamar.wordpress.com/

 

 

 

..Ara és quan
s’enfonsen
totes les guspires
i el cos s’inclina de fosc
i l’escuma borbolleja
i els llavis es muden de blau.

Ara és quan no hi ets.
Sempre és ara.
Ara és quan els ports
canvien de nom i tot
sembla desconegut i paral•lel.
I t’imagines dofins
i enderroques estàtues.
Enterres quinquells.
Quan es fa de nit
no hi ha barana
Ara és quan no hi ets.
Deixa’m bressolar-me
amb la teva absència. 

 

   

 

 

Els col·leccionistes d’amics :

el Safari Social.

 

Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “.… jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “..… la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d'aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més  gent, i quanta més gent millor, els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, totes les seves coneixences posades en una Orla gegant, en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà mutant , quasi alienígena, sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l'Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics,  dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit,  d'éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps en que es reparteixen les hòsties, en aquelles èpoques que en els rius només brolla la sang dels innocents, en aquests dies i  en aquella època, tots els seus amics , tots els seus coneguts de que tant es vanaglorien, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats  amics, que dels meus enemics, ja me’n cuido jo.

                   

Visca el Drac !!

 

 

Girona, 23 d’abril , 7’35 del matí, cel clar , avui farà un bon dia de Sant Jordi, penjo l’estelada al balcó i canto el Virolai amb la ma al cor, ulls plorosos d’emoció i un crit al vent al pati de veïns …Visca Catalunya !…

Alhora, la senyora colombiana del 3er-1ª, que estén la bugada al meu davant, em mira amb cara espantada, per tot seguit, també deixa anar un suau : “visca !”… per si de cas , i no fos cas, que aquell beneit de veí català,  sigui del Departament d’Immigració.

Són les 7’45 del matí , surto de casa , baixo al carrer direcció a la feina, travesso el primer pas de vianants i de sobte:

“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”

I responc tot seguit, a les nou nenes de nou anys que m’envolten, esvoletegant al meu voltant , encerclant-me com lleones afamades de greix i euros de búfal gros…

“No maques , moltes gràcies “

Travesso la barriada , arribo al Centre , i de sobte una vegada més:

“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”

I responc, als quinze xicots amb grans a la cara  que em foten tantes roses per la cara , que m’impedeixen fins i tot, el veure i el respirar…

“ No nois, moltes gràcies … “

Arribo a la feina, i les companyes del despatx m’interroguen :

“ has comprat les roses , has comprat les roses , eh , eh eh ?? “…

I dins meu , penso :

Què carai hi fot un solter dels collons com jo, en mig de la Diada de Sant Jordi…?

 I acabo cridant :   VISCA EL DRAC QUE VA MATAR A SANT JORDI !! Què digueu ? Cóm ? … ah que va ser al revés ?……

Me catxis, quina mala sort !!

      

 

TRIPARTIT + CIU = ERROR EN FÓRMULA

Que NO… home, que NO !, que aquesta fórmula es peta per tots costats, i en qualsevol fulla de càlcul Excel.

Que per més que el Montilla ,i tot el govern Tripartit, diguin que iran d’acord amb CIU al Congrés de Madrid per poder impulsar el desplegament del Nou Estatut, jo no m’ho empasso, perquè no és possible, i ara ho demostraré científicament.

Aquesta formula , és errònia : Tripartit + CIU = Pacte per Estatut a Madrid

Cal modificar-la per la següent:

{((PSOE-GUERRA-) + ( PSC-MARAGALLISTES)) + ( I.C. - COMUNISTES TORREOUS ) + (ERC-CARRETERO-PUIGCERCÓS-URIEL-RADICALS))+((UDC)+(CDC/2)) }

= OLLA DE GRILLS AMB ALGUNA POSSIBILITAT DE PACTE A MADRID.

Mira que és fàcil, i això que sóc de Lletres Mixtes.

  

Palamós:

mort anunciada

d’una vila encisadora.

Palamós, potser una dels pobles mariners amb més encant del Mediterrani Català, està a l’U.C.I.

El diagnòstic és molt greu, i sense esperances de vida.

La causa de la malaltia mortal de la vila empordanesa, rau en un virus injectat a les seves entranyes al segle XX, concretament als anys setanta ( 1970 ) , aquesta pandèmia se la coneix pel seu nom científic com :

” Especulació immobiliària de fills de puta assassins del paisatge natural “

Aquest virus mortal , en un primer moment va comptar amb l’amor del conciutadans del poble, ja que donava per fer cagar molts de culs.

Al cap d'uns anys però, els seus habitants se’n van adonar , i com la resta del seus veïns de Calonge, Sant Antoni de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar o Blanes, que s’havien vengut al diable per quatre duros de plata , però que el mal ja estava fet, i no hi havia absolutament res a fer.

Però no havent-hi prou amb el crim ecològic, els governs i veïns de Palamós, per acabar de xuclar fins la darrera gota del nèctar de gran la mamella del turisme , li han robat tot l’encant que tenia, i ara, és un vila marinera totalment desnaturalitzada , sense cap tipus de personalitat, tant vulgar com un Carrefour de carretera.

Els meus ulls, han presenciat en primera fila, l’assassinat més vil i covard contra la vila més bella, patrimoni cultural i humà de la Mediterrània Catalana…la meva estimada vila empordanesa de Palamós… Sóc tant responsable, com tots els turistes que hem alimentat aquest monstre…tots som còmplices silenciosos.

   

On és el fill del Rei Alí ?

 

Encara i amb risc de patir un infart:

proclamaria un ” Visca el Rei ” ,

un “Alá Madrí “

i un místic … “Visca San José Maria Escrivá de Balaguer “

M’abonaria al Círculo de Lectores, convidaria a berenar casa meva, tota una tarda de diumenge , a les pesades mestresses de Testimonis de Jehová,juntament amb els als nens anglosaxons dels collons de Mormons, acompanyaria a la missa de diumenge a la meva àvia, em compraria una samarreta d’en Guti del Realísimo, seria el primer de la cua el primer dia de rebaixes al Corte Inglés, aniria amb la meva mare a trepitjar-me totes les botigues de roba femenina un dissabte a la tarda, m’empassaria amb la meva cunyada tots els tele-culebrons veneçolans de la tve-1, i fins i tot , faria de www.saveacebes.com la meva pàgina principal d’Internet.

Tot això i més ,

per fer possible,

un combat impossible,

Alí vs Tyson

La categoria reina de la boxa, està de rebaixes “out let “. Els pesos pesants s’han quedat sense reis, de campions autèntics, amb carisma i virtuosisme pugilístic.

Evander Holyfield i Lenox Lewis, han estat els dos últims grans campions mundials des de la caiguda de Tyson.

Els que els han seguit, al meu entendre, són d’una qualitat pèssima.La crisi de la factoria americana és la culpable.

Han deixat de produir, els grans virtuosos d’aquest esport, els boxejadors negres de més de 100 Kg.

De tot aquest negre panorama en la categoria reina de la boxa, s’han aprofitat els campions de l’Europa de l’Est, principalment russos, per colar-se on no haurien d’haver entrat i s’han coronat reis, en absència d’un campió autèntic.

Un autentic Rei, encara per forjar-se, tal espasa Excalibur, renaixerà, i llavors, com Ricard Cor de Lleó, reclamarà la corona que per justícia li correspon, la Corona Mundial Unificada dels pesos pesants de Boxa, sacsejant a plantofada neta, els fatxendes usurpadors que avui se senten al seu tron.

El meu Ser republicà , no em predicarà, si crido des d’aquí :

!!! VISCA EL REI ALÍ!!!!